Durant molt de temps vaig treballar en redaccions de mitjans de comunicació. Vaig aprendre a l’escola que és la ràdio, vaig créixer en el reportatge de carrer per a televisió, i em vaig consolidar als platós de gravació. Vaig cobrir informació d’economia, negocis, actualitat i política, sempre amb la pressió del tancament a sobre i amb l’obligació constant d’entendre ràpid què està passant per explicar-ho a una audiència que pot ser crítica i, en ocasions, cruel.
Al costat periodístic dels mitjans, la relació amb les relacions públiques sol ser tensa. Als periodistes se’ls bombardeja amb informació des de les agències, responsables de premsa i equips de comunicació cada dia. Continguts que, moltes vegades, es revisen amb desconfiança. Més d’una vegada hem sentit allò que el PR és “el costat fosc” de les comunicacions, o que, mentre el periodisme busca revelar la veritat, el PR és una manera de fer màrqueting per a una marca.
No només això, també existeix un cert prejudici estès contra aquells periodistes que consideren passar-se al món del PR. La sensació que fer aquest pas significa abandonar l’ofici. Com si hom deixés enrere les habilitats que va aprendre a la redacció. Moltes vegades, jo també ho vaig considerar així.
Per això, reconec que entrar al món de la comunicació corporativa no va ser una cosa que estigués en els meus plans des del principi. No va ser una transició planificada, sinó més aviat un gir personal i professional de 180 graus.
Vaig haver d’admetre una cosa que al principi costa reconèixer. Molts dels prejudicis que tenia sobre les relacions públiques, senzillament, no eren veritat. Amb el temps m’he adonat que aquesta visió és massa simplista. En la realitat, tots dos mons depenen molt més l’un de l’altre del que solem admetre. I no ho dic només perquè avui estigui en aquest costat de la vorera. També ho dic perquè, quan era a la redacció, vaig veure de primera mà com ha canviat la indústria dels mitjans.
Les redaccions avui fan més contingut que mai, però amb menys mans. El periodista ja no només investiga. També grava, edita, publica en diferents plataformes i, moltes vegades, fins i tot ha de mirar mètriques. El ritme informatiu és més frenètic que mai i l’espai per aprofundir en les històries s’ha reduït.
En aquest escenari, els equips de comunicació estratègica i de relacions públiques comencen a jugar un rol diferent. Més que rivals, poden transformar-se en aliats. Una part important perquè una història arribi a publicar-se és que arribi ben construïda a la redacció. I, moltes vegades, aquesta feina ja no es fa dins dels mitjans, sinó des dels equips de comunicació. Investigació, context, anàlisi de tendències, dades i construcció narrativa solen treballar-se abans que un periodista tan sols obri el document adjunt.
Des que vaig creuar al món del PR ho veig amb més claredat. Moltes de les històries que acaben en la conversa pública no neixen necessàriament en el vertigen de la redacció. Moltes vegades es generen en espais on sí que hi ha temps per investigar, ordenar idees i construir un relat amb sentit. Al final del dia es tracta d’explicar bones històries. I això, per a algú que ve del periodisme, sona força familiar.
Els periodistes, per la seva banda, necessiten contraparts que entenguin com funciona una redacció, que sàpiguen explicar temes complexos amb claredat, que comprenguin com encaixen en la conjuntura i que gestionin ràpid. El periodisme t’entrena justament per a això: detectar què és realment important en una història, fer les preguntes necessàries i explicar els temes de manera clara. Totes aquestes habilitats són exactament les que necessita algú que treballa en comunicació estratègica.
Per això tampoc sorprèn que molts periodistes acabin trobant el seu lloc en el món del PR. Porten amb ells una cosa que no sempre s’aprèn en un manual: entenen perfectament què necessita un periodista per interessar-se per una història. Saben que la rellevància, la claredat i el timing ho són tot. També estan acostumats a absorbir grans quantitats d’informació, detectar patrons i convertir tot això en una narrativa coherent.
Com més avanço en aquest camí, més m’adono que el periodisme no es queda enrere quan un canvia “de costat”. En realitat, es transforma en una de les eines més valuoses que pots tenir. Avui miro el periodisme i les relacions públiques d’una manera diferent de com ho feia quan treballava en mitjans. Ja no els veig com mons oposats, sinó com dues professions que, dins del mateix sector, quan s’entenen bé, es complementen.
I, de vegades, per adonar-se’n, cal atrevir-se a seure a l’altra banda de la taula.
PR Consultant
